Fisiologia

Dominar l’aire

Per cantar no n’hi ha prou amb la respiració, cal saber jugar amb l’aire inhalat ja desprovist d’oxígen (CO2), dominar-lo segons la nostra voluntat musical (en vocabulari clàssic italià, il fiato) perquè és el que ens permetrà gaudir d’un ampli ventall de volums i l’estabilitat necessària per un bon legato. Ens caldrà doncs anar una mica contra (o sobre) natura en el sentit més esportiu, ja que cantar desenvolupa una musculatura específica que la resta del món no necessita tan tonificada.

Retenir: després d’inspirar donem l’ordre a la paret abdominal (músculs intercostals interns i musculatura abdominal) d’actuar com antagonista i mantenir el diafragma en una posició més baixa que la de descans. Ni entra ni surt aire dels nostres pulmons, estem en apnea. Notem una activitat abdominal expansiva, en totes direccions, com si treiéssim la panxa i les lumbars enfora. Cal però ser conscients de que retenir no és útil per cantar.

Dominar: després d’un instant (a la llarga esdevindrà imperceptible) de retenció es comença a deixar sortir aire a voluntat, no de cop, i ho aconseguim gràcies encara a la feina de la paret abdominal. A la sensació expansiva se li afegeix una sensació de retracció, és la retracción elástica pulmonar, la tendència del teixit pulmonar a recuperar una mida menor després d’haver estat distès de forma passiva durant la inspiració és el diafragma tornant poc a poc a la seva posició relaxada. El diafragma i la resta de músculs inspiratoris estan contrets. Aquesta contradicció de sensacions va alimentar durant molts anys el debat de si s’havia de recolzar “cap enfora” o “cap endins”; tothom tenia una part de raó. Simultàniament la gran tasca dels músculs intercostals és mantenir les costelles el més obertes possible durant l’expiració, donant-nos la falsa sensació de que els pulmons no s’estan buidant i que el tòrax està expansionat, obert, present. Aquesta posició de “xemeneia” (combinada amb una bona postura) és fonamental perquè ens assegura:

  • una major capacitat pulmonar (haurem de respirar menys, més volum de so)
  • una activitat més lliure i efectiva de la musculatura
  • un trànsit més ràpid de l’aire, per tant una major capacitat de recuperació aeròbica
  • evita que haguem de construir novament la columna d’aire cada cop que respirem
  • ens recorda que paral·lelament hem de mantenir la col.locació vocal
  • tot plegat ajuda a cantar amb el mínim esforç possible
  • una millor presència escènica

Tot plegat es tracta d’una expiració controlada per aconseguir un bon domini a l’hora d’enviar l’aire a la laringe a voluntat. A Catalunya aquest recurs s’acostuma a anomenar en argot “apoio” (en català normatiu “recolzament”), però els mestres italians consideraven l’appoggio com el resultat del domini de l’aire afegit al domini de la ressonància. Aquest flux d’aire combinat amb l’acció dels músculs laringis generarà la fonació.

Robar: és tornar a respirar en la mínima fracció de temps possible per renovar la quantitat d’aire i així poder continuar cantant sense pràcticament interrupció. Aquesta pràctica requereix tenir molt automatitzat el domini de l’aire, però és imprescindible.

Quin paper té l’aire en la fonació i què ens aporta dominar-lo?

  • és el mitjà pel qual es crea la pressió subglòtica, inici de la fonació
  • la qualitat de l’enviament d’aire a la laringe es reflecta directament en la línia vocal: un flux d’aire regular i estable comporta una línia regular i estable.
  • les dinàmiques (forte, piano…) estan directament relacionades amb la pressió subglòtica
  • recursos expressius com l’staccato, spiccato, tenuto, etc. es realitzen dominant l’aire des del diafragma
  • no és l’únic factor, però com més aire enviem a la laringe més volum de so aconseguirem
  • en general les notes greus demanen més flux d’aire (per què?)

Cal doncs practicar regularment el domini de l’aire perquè passi a ser una acció quasi inconscient, com qui condueix un cotxe mentre conversa amb l’acompanyant. En el procés la musculatura s’anirà enfortint i es guanyarà capacitat pulmonar, tindrem per tant més aire i més domini.
Significa que per cantar hem d’inspirar el màxim d’aire possible? De cap manera. La quantitat adequada d’aire és aquella que ens cal per la següent frase, ja que si ens sobra aire l’haurem d’expirar igualment, cosa que és una pèrdua de temps i energia (recorda que s’ha de cantar amb el mínim esforç possible); no pots retenir aire (CO2) fins que el tornis a necessitar, és nociu. En una frase que exigeixi molt aire també hi haurà un límit d’inhalació, el notaràs perquè abans de començar a cantar sentiràs la necessitat d’expirar, pressió a la base del coll i les espatlles tenses. Per molt que aspirem a dominar, això mai ha de comportar rigidesa (repercutiria en el color de la veu), respirar ha de ser un acte orgànic regit per la flexibilitat i la comoditat.
Per acabar, cal tenir molt present que el fet de respirar no pot afectar la col.locació de la veu, la qual ha de romandre impertorbable. Ens ajudarà molt imaginar que l’aire inhalat entra pel nas acariciant els ressonadors de la màscara, o fins i tot sentir internament l’alçada de l’atac de la següent nota mentre inhalem.
Un domini de l’aire és doncs imprescindible, però si no es combina amb un ús òptim de la laringe i els ressonadors, pot causar lesions a les cordes vocals.

One thought on “Dominar l’aire

Els comentaris estan tancats.