Fisiologia

La laringe

La laringe està dins el coll, no podem veure-la ni hi tenim accés directe, s’estén des de la tràquea fins la base de la llengua (unida a l’epiglotis), i aquest últim detall és per mi molt important perquè la llengua és un òrgan extern que per tant ens dóna un cert accés indirecte a la laringe. Les cordes vocals són dins la laringe i qualsevol mal ús que en fem pot tenir conseqüències greus,molt greus o irreversibles sobre elles, per tant ens interessa molt saber què fa la nostra laringe i la llengua ens dóna pistes o fins i tot ens serveix per modificar mals hàbits.

illu_larynx

No m’estendré sobre les característiques anatòmiques i fisiològiques de la laringe que podem trobar arreu en llibres i a la xarxa (el s.XX va il·luminar molt el camp), em centraré en la seva funcionalitat que tot cantant ha de conèixer per no entorpir-ne la tasca. Hi ha disset músculs que actuen sobre els nou cartílags de la laringe (sí, prou complexa), saber-ne els noms no ens fa millors cantants, però ignorar-ne els mecanismes posa en perill l’instrument. La majoria d’aquests músculs tenen poder sobre les cordes vocals, la nostra obligació és assegurar-nos de que fem servir els correctes, i la resta només ens serviran per alguns recursos puntuals de color. La trampa del nostre instrument (especialment en la joventut) és que el fet de que soni no vol dir que estigui funcionant bé.
Però com podem discernir quins músculs són els correctes si no podem veure’ls ni notar-los al tacte? Haurem de treballar basant-nos sobretot en la posició de la laringe i en una producció del so que notem indolora, còmoda, fàcil i que ha de permetre’ns moure’ns per un ample rang vocal durant llarga estona. Si algun d’aquests aspectes falla, ens l’hem de prendre com una senyal d’alarma.
La laringe està suspesa entre aquesta xarxeta de músculs que li donen la possibilitat de desplaçar-se sencera uns 4-6 cm amunt o avall, ho notem quan empassem o quan badallem. Per fonar amb naturalitat la laringe ha de poder fer els següents moviments:

  • separar les cordes (abducció): inhalem i escoltem que no es genera cap so mentre l’aire passa pel coll, la glotis està oberta, les cordes separades
  • modificar la llargada de les cordes: baixem el dit per la nou del coll (cartílag tiroide) fins que et trobem un foradet (articulació entre el cartílag tiroide i el cricoide), cantem una sirena ascendent, notarem com a mesura que anem a l’agut la nou del coll “desapareix” cap a dins el coll, està basculant (mecanisme II) per regular la llargada de la corda en funció de l’alçada que vulguem cantar. La laringe fa altres moviments basculants (com ara el mecanisme I).
  • ajuntar les cordes (adducció): inhalem, expirem fent una S sorda i sense deixar de treure aire la convertim en una Z o ‘S sonora’, els aritenoides han ajuntat les cordes
  • descendir o elevar-se: sobretot en cantar notes extremadament greus notarem com la laringe necessita baixar uns centímetres

Qualsevol tensió muscular no desitjada a la zona del coll o les espatlles pot condicionar aquesta suspensió, impedint que la laringe es mogui lliurement i creant-nos problemes. Si no permetem que els músculs que regeixen la laringe funcionin amb llibertat, podem exposar-la a un sobreesforç (intentarà ajuntar les cordes com sigui) que afecti la qualitat del so i a la llarga comporti lesions a la mucosa de les cordes, per no parlar d’una afinació dubtosa.
S’ha de permetre per tant que la laringe basculi i es desplaci al llarg del coll, evitant fixar-la massa alta o massa baixa. L’alçada de la laringe ha estat motiu de controvèrsia al llarg de la història de la pedagogia vocal, jo faig una aposta budista: el camí del mig. Prenguem l’alçada de la laringe en repòs absolut com a punt zero i permetem-li desplaçar-se lleugerament en funció de la nota que vulguem cantar. Com trobem aquest punt zero? Treballant en que no estigui ni massa alta ni massa baixa:

  • Per assegurar-nos de que no tenim la laringe massa alta evoquem l’inici d’un badall (la laringe està indirectament unida amb el diafragma que l’estira avall quan respirem correctament)
  • Per assegurar-nos de que no tenim la laringe massa baixa treiem la llengua enfora (la laringe està directament unida amb la base de la llengua)

Insisteixo: qualsevol incomoditat o indici de dolor és senyal inequívoca de que ens estem equivocant, quan es canta bé pràcticament no notem el coll.

Altra musculatura (extrínseca) connectada amb la laringe arriba a l’estèrnum, les clavícules, els omòplats, la mandíbula (el terra de la llengua) i la base del crani (sota l’orella). Cal que estiguem atents a aquests punts per detectar qualsevol tensió o nus muscular que pugui afectar el funcionament de la laringe.

Com veiem és un aparell força complexe, sobretot tenint en compte que encara no hem parlat de les cordes vocals.