Fisiologia

Els ressonadors

Descripció física de la ressonància

A nivell físic el so és una successió de canvis de pressió en un medi material (en el nostre cas aire i teixits humans) provocats per una vibració que s’hi transmet en forma d’ones sonores. La ressonància és el fenòmen que es produeix quan les vibracions que desprèn un cos (cordes vocals) causen que un altre cos proper comenci a vibrar en sintonia amb ell (os, cartílag, múscul) i sovint fa que l’amplitud del sistema oscil.lant es faci més gran, s’amplifiqui (Miller en diu “aliança acústica” [1]). Per simplificar-ho en un exemple, seria el mateix fenòmen que quan toquem un instrument i un objecte de l’habitació ressona sempre sobre la mateixa nota: l’instrument equivaldria al so glotal (el que neix a les cordes) i l’objecte a una zona de ressonància del nostre cos; si l’objecte  està en contacte amb l’instrument es tracta de vibració conductiva, si no, és simpatètica (l’aire com a material de transmissió). A nivell auditiu el so és un conjunt de freqüències (es llegeixen en l’espectre sonor) i la combinació d’elles en defineix les característiques; com a cantants tenim l’obligació de trobar la combinació guanyadora en la loteria que és cantar sa, amb volum suficient i amb un timbre que pugui transmetre emocions.

Els ressonadors del cos humà

Per assolir un so que es projecti fàcilment en una sala grossa i que reflecteixi la riquesa natural de la nostra veu hem de ser conscients de quines parts del nostre cos estan involucrades en crear ressonàncies, amplificar i desenvolupar el so glotal (el que neix entre les cordes vocals):

  • pit: és la zona baixa més allunyada de les cordes vocals i està farcida de carn (pulmons) per tant no projectarà pràcticament cap a fora, però nosaltres podem arribar a notar-ne les vibracions.
  • tràquea: o ressonància subglotal produïda per la vibració simpatètica (sense contacte) de la tràquea i els bronquis, inevitable en el parlar dels homes i menys freqüent en el parlar de les dones. En el cantar, Van der Berg [2] va arribar a afirmar que la seva ressonància simpàtica (aprox. Mi3) pot influir negativament en el timbre.
  • laringe: d’acord amb les lleis de la física és tan petita que només ressona amb les freqüències més agudes i se la considera part responsable del formant del cantant. És la més fàcil de localitzar perquè és l’única zona de ressonància que coïncideix amb el lloc de producció del so.
  • faringe: o ressonància supraglotal produïda per la ressonància conductiva (en contacte) del primer tros de tub en el qual podem i hem d’influir conscientment per assegurar un cabal de freqüències el més ric i natural possibles.
  • cavitat oral: dividida entre el vestíbul i la cavitat pròpiament, és d’altíssima importància perquè està constituïda en gran part per os (material dur que reflecteix el so) i és la que més podem modificar a voluntat.
  • cavitat nasal: similar a la cavitat oral però sense la llengua, per tant encara més ressonant però amb poc marge de modificació.

Illu01_head_neck_ressonancies

Podríem considerar que falta el cap en la llista de ressonadors, però l’omissió és deliberada: els ossos de la part més alta del crani (el front, els pòmuls, els sinus, la coroneta…) no ressonen pròpiament, però vibren de forma simpatètica.  No ens interessen tant per la influència que tenen sobre la qualitat final de la nostra veu (experts diuen que gairebé nul.la), però sí com a indicadors importants de cap a on estem guiant la veu voluntària o involuntàriament i així ajudar-nos a optimitzar-ne el balanç de l’espectre sonor. És important no obsessionar-se de bon principi amb enviar la veu al cap o conceptes similars perquè en el fons acabarà essent una conseqüència del bon ús dels ressonadors reals (els de la llista). Per aquest motiu he preferit separar l’entrada Les ressonàncies, malgrat va estretament lligada a aquesta.

Per tancar aquest apartat voldria citar els conceptes que a la pràctica s’usOrofaringe Nasofaringe Laringofaringeen més i que sorgeixen d’englobar zones ressonadores: la nasofaringe (darrere el nas just sobre el vel del paladar), l’orofaringe (del vel del paladar a l’epiglotis), la laringofaringe (la zona d’enllaç entre la faringe i la laringe) i el pit (tràquea, bronquis, estèrnum, costelles, pulmons).

[1] Miller, R. (Gener 2004) Solutions for Singers: Tools for Performers and Teachers Oxford University Press.
[2] Van den Berg, J.W. (Desembre 1963). “Vocal Ligaments versus Registers”. The NATS Bulletin. 19: 18.

One thought on “Els ressonadors

Els comentaris estan tancats.